Un diàleg amb Rosa Mesalles (Ajuntament de Lleida), per Ivan Olmos
La paraula com a servei públic. Fer créixer la literatura al món
Rosa Mesalles va estudiar Filologia Catalana sense la convicció absoluta del seu pare, qui li augurava un futur més pròsper si s’orientava cap a les ciències. Però ella ho tenia clar: la paraula era la seva vocació. Durant gairebé tres dècades, ha escrit, editat, dramatitzat, traduït, programat, llegit i escoltat, sempre amb un compromís ferri. Dona orquestra i nostàlgica del paper, ha fet de l’administració pública un espai per cuidar la cultura, amb una mirada que combina rigor, emoció i un respecte profund pel territori. Des de la Regidoria de Cultura de la Paeria, coordina els Premis Literaris de Lleida, projecte al qual ha donat forma any rere any, en diàleg amb la memòria d’un nom que la marca: Jaume Magre, figura clau en la construcció del model cultural de la ciutat.
En aquesta conversa, parlem del compromís com a motor vital, del valor de la cultura com a servei públic i de la necessitat de reivindicar una literatura amb denominació d’origen.
I:
R:
Compromís. Sempre he pensat que quan fas quelcom sense comprometre-t’hi, no té pes. Me’n surti o no, ho dono tot i intento fer-ho el millor possible. Treballo en un espai públic i mai no he tingut el concepte tan entronat del funcionari que no penca. Jo m’hi dedico com si fos casa meva o la meva empresa, perquè no he perdut mai el full de ruta, independentment del regidor o l’alcalde. El que realment em mou és el servei públic: la meva funció és fer de pont entre el sector literari i el públic, a vegades a costa de la vida personal. Si te’n pogués dir una segona, seria passió. Tinc la immensa sort de treballar amb una matèria que m’encanta.
I:
R:
L’espai i l’eina per despertar l’esperit crític, cultivar el coneixement, gaudir de la bellesa… És el terreny on conèixer l’ànima humana i créixer per dins, i això la fa absolutament necessària. No m’agrada el concepte de «consumir cultura», perquè té una connotació crematística.
I:
R:
Tots els meus projectes parteixen de la literatura, però sempre busquen obrir-se a altres llenguatges. Tinc la fortuna —i la voluntat— de treballar amb tot l’arc artístic: música en directe, escenografia, interpretació, audiovisual… Quan comparteixo un projecte amb l’elenc, deixa de ser meu i esdevé de tothom. En un assaig general, a dues hores de l’estrena, un error s’ha convertit en un gir inesperat. D’aquestes coses, n’aprens molt. Jo marxaré i els projectes quedaran, però el que m’enduc és la implicació emocional i personal de les persones que m’han acompanyat.
I:
R:
La nostra relació és de confiança i franquesa. Quan he hagut de dir “això no m’agrada”, ho he fet, i ells sempre han estat molt oberts a escoltar. No han donat el braç a tòrcer, sinó que han tornat amb una nova proposta. Això només ho donen els anys de conèixer-nos —gairebé tants com en té la meva filla gran! Com si fóssim un matrimoni ben avingut.
“El temps és el tresor més preuat del nostre present líquid. Vivim amb presses, tot passa de forma trepidant i inconsistent. A mi m’agrada apostar per l’essencial de les coses, per allò que té valor i que el temps no liqua.”
I:
R:
Jo sempre tinc una pàgina en blanc, no és cap hipòtesi. Quan acabo un projecte, ja hi estic pensant en el següent. La feina és cíclica i això m’obliga a ser molt organitzada. M’emprenya! No em deixa improvisar com voldria. Tinc una carpeta on apunto totes les idees de projectes que se m’acuden i hi recorro sempre que puc. N’hi ha tants que m’abelleixen… però el temps és limitat. Ara estic guixant com serà l’acte públic que organitzarem de cara als Premis Literaris Lleida 2025 al novembre.
Atipus
Comuniquem des d'un enfocament estratègic, a través d'un disseny conceptual i clar.
Veiem cada projecte com un repte i una oportunitat i intentem trobar la idea i solució visual que millor ho expressi.
Creiem en el disseny conceptual, simple i creatiu.
